Tot passa —i no passa— en un poble que podria ser qualsevol poble, en un temps que podria ser qualsevol temps. La narradora d’aquesta història s’emmiralla en la seva germana gran, a qui contempla com si fos un paisatge. Creix a la seva ombra, però també dins la seva llum, perquè l’altra té un secret i un munt de paraules que només li pertanyen a ella. Això engendra tensió entre les dues, una violència silenciosa que va envaint tota la casa i s’infiltra en les relacions d’una família feta de dones. La germana gran té una parella, en Gael, amb qui tot es comença a pansir. Alhora descobreix el Noi de Marès, una escultura amagada al mig del bosc que li desperta la possibilitat d’una altra mena d’amor. Perquè la roca té el privilegi de la constància, cap consciència no la taca, cap pensament no la destorba i, en definitiva, no està condemnada a la precarietat d’un cos de carn i ossos. Lucia Pietrelli construeix una novel·la elegíaca de manera personalíssima, amb una obsessió clínica pel detall i una gran habilitat per a projectar idees torrencials. El lector tardarà molt temps a oblidar les imatges i les reflexions filades al llarg d’aquesta novel·la.