Savis, bojos i difunts

Des de l’última dècada del segle XIX, fins ben entrats els anys trenta del segle XX, a Catalunya hi va haver una sèrie d’autors, i, sobretot, una sèrie de llibres, que no encaixen amb el que sovint se’ns ha explicat sobre la literatura catalana d’aquella època. Són textos que reneguen del naturalisme a base d’extremar i deformar la realitat, i que ens mostren, una vegada i una altra, la destrucció de l’individu dins la societat moderna.

Aquest tarannà literari està molt vinculat amb el que a França es va anomenar decadentisme. Tanmateix, a casa nostra, la decadència tenia un imaginari i una tradició pròpies. No es tracta, doncs, de la imitació d’un corrent que venia de París, sinó d’una reacció anàloga davant les xacres de l’època: l’escepticisme respecte al progrés, la voluntat de mostrar el rerefons grotesc de les convencions socials o la reivindicació dels marginats. Una visió de la literatura que, sense voler conformar un moviment, va compartir una actitud individual i uns valors estètics.

Aquesta antologia recull vint-i-cinc textos de setze autors diferents, alguns dels quals portaven més de cent anys descatalogats. Inclou, a més, un text introductori sobre el que podríem considerar la literatura decadent a Catalunya, a la qual molts dels grans autors anteriors a la Guerra Civil es van acostar en algun moment de la seva carrera.